EXIT THROUGH THE GIFT SHOP

Aquest film es bastant conegut -fins-hi tot ha estat nominat als Oscar- però em sembla ideal per començar, doncs es una gerra d'aigua freda o, millor, una hòstia amb la mà oberta a la cara de tots els que pensem que tenim un criteri cultural propi. Es tracta d'un fals (o no) documental firmat per Banksy, un dels artistes més influents o directament plagiats de l'actualitat, un tio quasi llegendari que va començar pintant graffittis als carrers i ara es un dels artistes més cotitzats del món. Però no es un documental sobre ell, sinó sobre Thierry Guetta, un francès que grava compulsivament la seva vida i que, pel que es veu, havia de rodar un documental sobre Banksy però, finalment, es van canviar els papers. Darrera d'aquesta mena de gran gamberrada, que en un principi sembla un documental humorístic (pel punt de vista de Guetta) sobre l'street art, emergeix d'una manera admirablement subtil el que es el testimoni fílmic més corrosiu (i tristament realista) del món de l'art a la actualitat (juntament amb la brillant comedia argentina El artista). Al final, carga frontalment, més que contra els artistes, contra els entesos en art i els propis espectadors que, potser per pura acumulació, sembla que cada vegada ens es més difícil tenir un criteri propi i distingir el que es autèntic d'un frau, cosa de la que la pròpia pel·lícula també ens fa dubtar, doncs al final no sabem (o no ens podem creure) res. Més que la pregunta de si Mr. Brainwash (el "monstre" en que es converteix Guetta) es real o una invenció del propi Banksy (fins-hi tot s'ha especulat en que podria ser ell mateix, ja que sempre ha intentat mantenir el seu aspecte i identitat en l'anonimat), el que ens pregunta l'autor es si Brainwash es un artista o, fins-hi tot, si ens agrada el que fa o no i perquè. Qüestions que ens poden posar contra les cordes com a espectadors, més quan ja fa tan temps que artistes com Duchamp o Warhol van donar les seves estocades aparentment mortals en aquest sentit o Piero Manzoni, l'any 1961, va vendre llaunes amb la seva "merda d'artista" per 124.000€.

8'5/10

Director: Banksy
Intervenen: Thierry Guetta, Banksy, Space Invader, Shepard Fairey, Rhys Ifans
EUA-GB, 2010
87 min.

Link: http://www.mejorenvo.com/descargar-Exit-Through-the-Gift-Shop-pelicula-6167.html
http://youtu.be/UQxqU-WeQgk

CINEMA i FAST-FOOD

A vegades em dona per fer comparatives absurdes i aquesta es una d'elles. Crec que, com a espectadors de cinema, es com si només coneguéssim "pel·lícules fast-food" i de restaurant de menú cutre quan, pel mateix preu, podríem menjar-visionar plats exquisits a restaurants petits i poc coneguts però amb una carta excel·lent o, fins-hi tot, anar sense reserva a equivalents cinematogràfics del Bulli, El Celler de Can Roca o el Noma, per exemple. Es com si només mengéssim hamburgueses del McDonalds, pizzes greixoses o arrossos 3 delícies carregats de glutamat perquè, o no sabem que hi han altres tipus de restaurants o, estem tan acostumats a consumir aquest tipus de menjar-basura, que tenim el paladar atrofiat, som molt reacis a descobrir nous sabors i volem que ens ho donin tot ben ràpid i, si pot ser, mastegat. Si només mengessis fast-food notaries ràpidament el seu efecte devastador a la teva salut (si no t'ho creus, mira't el documental Super Size Me) i no et faria falta el metge per adonar-te que has d' optar per una dieta més variada i equilibrada. Crec que si NOMÉS veus pel·lícules fast-food (les que podem trobar a les multisales, al costat de restaurants de grans cadenes de fast-food, casualment) el teu cervell també es posa malalt, s'acaba atrofiant i un día t'adones de que només pots parlar de 4 o 5 temes, ets incapaç de retenir informacions o llegir textos massa extensos, no saps el què es empatitzar i, per dir-ho d'una manera una mica poètica (i remitint-me a Kurosawa), tens 90 anys i has passat per aquest món sense haver vist el sol, la lluna o les estrelles. Crec que cinematogràficament (o audiovisualment, si vols) també hem de portar una dieta saludable i equilibrada en benefici de ningú més que de tu mateix.

UN BLOG DE PORNO EN CATALÀ?

Si l'has trobat aquest blog pel Google i esperaves clicar el link de Les excursionistes calentes, ho sento, aquí com a molt trobaràs alguna peli amb alguna teta o un polvo esporàdic, però el que es pròpiament porno, no en posaré. El títol del blog es refereix a que es un lloc per aquells que veiem pel·lícules habitualment i, moltes vegades, sentim que els seus responsables ens tracten com a nens petits per no dir, directament, com a disminuïts psíquics. No estic massa capacitat per fotre rollos sobre si vivim en una societat infantilitzada, si els qui mouen els fils no els interessa una població culturalment madura o totes aquelles veritats que, desgraciadament, es devaluen al convertir-se en tòpics, suposo que perquè sembla una quimera impossible derribar-les. L'únic que faré des de aquí serà posar pelis que, si están recomenades per a majors de 18 anys, no son realment pel públic de 15, com passa tantes vegades. Films que no menystenen la intel·ligència del "respectable", fets per autors que veuen al espectador com un igual, amb valors artístics més enllà de les modes passatgeres, que busquen l'emoció i la implicació d'una manera honesta i coherent... una sèrie de característiques que penso que son les que hauria de tenir el cinema destinat a adults o als que pretenem ser-ho d'una vegada, com a mínim culturalment, doncs es tracta d'evolucionar en aquest sentit.
 Val la pena preguntar-se: si tinc 30 anys o més i vesteixo com un xaval de 15 o 20, veig el mateixos vídeos per Youtube o programes per la TV que un xaval de 15 o 20, escolto la mateixa música que un xaval de 15 o 20, veig les mateixes pel·lícules que un xaval de 15 o 20 i, en general, penso com un xaval de 15 o 20... no haig de contemplar la possibilitat de que potser sóc retardat mental?
 Crec que dintre de l'etiqueta de "Cinema per Adults" hi caben cintes de tots els gèneres i es pot fer una selecció variadíssima. La intenció es que, a la llarga, pogueu trobar en aquest blog des de cinema contemplatiu filipí fins a comèdia juvenil española, passant per terror de sèrie B neozelandés, per exemple. Valoro molt positivament, indiferentment del seu gènere, la honestedat d'una pel·lícula o dels seus autors, que ofereixi el que promet, vaja. Que si, per exemple, vaig a veure una pel·lícula destinada al públic adult, aquesta etiqueta es converteixi en una simple excusa per colar sexe i violència en un guió per adolescents.
 Per acabar, vull demanar novament disculpes als qui heu entrat aquí buscant porno i us heu trobat amb això però, potser, entreEn boca cerrada no entran moscas pero entran pollas como roscas i La Delgada Raja Roja, en podeu veure alguna de les que hi han aquí... per agafar forces.